Un centenar de cops m’ha costat dormir, m’he llevat de cop i volta, o m’he capficat com mai abans, pensant en què diria quan arribés aquest dia; i aquest dia ha arribat i jo sols sé transmetre el meu agraïment.
Cadascú en tindrà el seu, pels motius que siguin, però jo avui vull recordar per què estic tan agraït: la iaia ha estat la meva universitat de la vida. Ella m’ha ensenyat que ens compliquem massa quan en realitat tot és més simple, més mundà. No hi ha casualitats, hi ha causalitats. Que-aquella-va-comentar-això-i-allò-i-aleshores-aquell-patim-patam-patum-i-ja-està-és-així-com-et-dic.
No va poder cursar estudis superiors, perquè va haver de treballar molt, cosint com una campiona. Això no obstant, sempre va esgarrapar hores per a llegir i saber-ne més, com per exemple devorant el Reader’s Digest (Selecciones) o bé un fotimer de novel·les d’aquestes de te amb llet desnatada, d’Agatha Christie a Mercè Rodoreda. En la lectura, per tant, hi trobà l’aprenentatge de la Veritat: allò que els individus projectem el dia a dia, que bàsicament versa en distingir la Certesa de la Falsedat i analitzar les passions com l’Amor i l’Odi.
La iaia ha estat una mina de coneixement de la quotidianitat: aquella dita, aquella plasticitat en descriure en una frase la problemàtica de torn, aquell sentit de l’humor, i com es petava de riure sola amb les seves pròpies bromes, rient-se del mort i del qui el vetlla. “Per què preocupar-se? Millor ocupar-se per coses importants, que la vida passa volant!”, sostenia.
Ha estat una persona feliç, contenta d’haver tirat endavant malgrat els obstacles. Si amb menys es podia fer més, no calia tenir-ne més, enraonava, doncs amb menys ja ho tenies tot! I per cert, no es llençava res: absolutament tot s’havia de reduir, reutilitzar i reciclar. Molts ecologistes postmoderns, d’aquests tan cursis, no li arribaven a la sola de la sabata: que si llevadura de cervesa perquè el cabell estigués fabulós, que si els geranis florien millor amb les peles de patata d’adob, o que els iogurts caducats eren tan bons. De totes maneres, ara que estem en família, voldria afegir que els seus remeis amb en Pavarotti, el seu estimat canari, van ultrapassar tota raó de ser: ja podia cantar fins a l’extenuació l’ocellet, estant sobrealimentat d’aspirines i comprimits de vitamines; ‘O sole mio xiulava ella, mentre que ell ho intentava.
Amb tot, l’univers sencer quedava resumit en la seva cuina. Com l’enyoro, perquè en aquells macarrons gratinats, en aquella escalopa amb guarnició sorpresa, fossin patates guisades o albergínia al forn, i gelat de vaïnilla amb xocolata per les postres, tan bon punt t’ho cruspies tot, et senties ple, cofoi, i orgullós de poder repetir el menú cada divendres. I la Felicitat emergia quan, ja tip, encarrilaves la digestió cap al sofà, per escarxofar-t’hi, encendre el televisor i dormir a cor que vols, i aleshores et venia la iaia sigil·losament, enfilava el dit índex i et tocava l’orella, puntualitzant: “Segur que no en vols més? No m’ho crec!”.
Avui acomiadem a una dona total. Quan la contemples amb perspectiva, te n’adones que ha assolit una fita personal: sobreviure Floquet de Neu, Joan Pau II i Fidel Castro; així ho volia, ella. Poca broma. Veus també que era una persona del segle XX i que el segle XXI no estava fet per ella. Molts vespres, llegint els titulars del canal 3/24, ho evidenciaven: guerres, fam, atacs terroristes, accidents, desastres naturals, etc. “Apaga la caixa tonta, nen, que me’n vaig a fer mitja!”, emfasitzava quan ja en tenia prou. La seva generació va viure el que molts no hem vist i que sols en tenim constància perquè ens ho han explicat.
Sovint em deia que quan arribés aquesta hora, “el camí que farem tots” subratllava, féssim el favor de no plorar, que hi ha qui té realment motius per a vessar llàgrimes, i que ella marxaria gran, satisfeta, havent dedicat afecte i atenció per tothom, amb la sensació d’haver complert vitalment, i ostentant la trajectòria d’haver nascut el 1926 sota la dictadura de Primo de Rivera, viscut amb il·lusió la República de Macià i Companys, patit una altra dictadura, la de Franco, molt més llarga, fascinar-se amb Pujol i Roca durant l’anomenada Transició, engrescar-se amb Carod i Puigcercós, esperançar-se amb la independència gràcies a López Tena… I, ai las, de 2013 a ençà, la iaia fusionava el present amb el passat i ja no discernia la ficció de la realitat. En part, millor per ella, perquè quina conjuntura més enrevessada que vivim, vatua l’olla!
I tanmateix, en aquests últims anys, la seva indignació pel moment polític, no minvava, ans el contrari: escarnia el governant quan s’extralimitava i espategava un renec enfront de cada injustícia. Aquesta actitud, m’ha estat un mestratge. I mentre tingui memòria, serà el motor de la meva personalitat. Voler és Poder.
“Què exigent que ve la primavera!”, cantava na Maria del Mar Bonet. EI mes de febrer ja no tornarà a ser el mateix mai més: t’acomiadem quan neix la mimosa, la teva flor predilecta. Et recordarem amb Alegria, perquè ja voldrien molts (bes)néts haver tingut aquesta (bes)àvia i haver gaudit la teva Amistat. Gràcies per tot. Ara vius en cadascú de nosaltres.
PS: Aquest text ha estat llegit en el funeral de la meva àvia, Maria Reverter i Simón (27 de maig de 1926 — 5 de febrer de 2018), el migdia del 6 de febrer de 2018 en el tanatori de Mataró. Qui l’hagi estimat i gaudit o conegut ara mateix, podria compartir aquesta entrada: el Món ha de saber que hi ha habitat una catalana alegre, autèntica i afable. Som pols i memòria. Gràcies!
⚠️ Aquest text ha estat llegit en el funeral de la meva àvia, Maria Reverter i Simón (27 de maig de 1926 — 5 de febrer de 2018), el migdia del 6 de febrer de 2018 en el tanatori de Mataró: és l'exemple d'una catalana alegre, autèntica i afable.
🔗 https://t.co/m2wa7xrNzI#Lliçó— Maiol Sanaüja (@maiol_sanauja) February 8, 2018
Preciós i molt emotiu !!!❤❤❤
Gràcies pel teu comentari.