Puigdemont i Junqueras: dos galls, un corral

La Catalunya processista ha esdevingut un paisatge format per una secta groga, unionistes esvalotats i independentistes hivernant. Els primers, no són un moviment social sinó una religió integrista; els segons, s’alimenten afirmant que la unitat d’Espanya està en joc [sic]; i els tercers, són residuals, llops solitaris, temuts pels primers i respectats pels segons per autèntics. En aquest escenari, el processisme es debat entre Carles Puigdemont o Oriol Junqueras.

Aquí et pots subscriure al canal de Telegram. Gràcies!

Dos galls, un corral

Mentre la Crida Nacional per la República no arrenca i el rei Junqueras aplica el xantatge emocional amb exquisidesa des de la presó estant, el país implosiona. Puigdemont, sembla un youtuber adolescent a les xarxes socials amb la sort d’haver esdevingut president; el veí de Sant Vicenç dels Horts, tanmateix, és la versió contemporània —però deshonesta— d’en Jordi Pujol. Contra el cinisme, qui no és el gestor absolut entre els cínics no té remei; per això ni el pallasso fugat a Waterloo ni Artur Mas no tenen força per a lligar l’allioli de l’atomització convergent.

El relat catalanista autoritari d’associar el martiri a la rendibilitat electoral: com s’ha sacrificat el pastor per les ovelles.

En canvi, ERC encerta explotant el culte al líder. Ofereix el relat catalanista autoritari d’associar el martiri a la rendibilitat electoral: com s’ha sacrificat el pastor per les ovelles. Pujol va saber fer-ho: sortint de la cel·la, va construir Convergència Democràtica de Catalunya cosint gent d’orígens diversos a efectes d’obtenir l’hegemonia en la partitocràcia. No va haver-hi cap quota de poder autonòmic sense el seu vistiplau.

Tíntin cada dia és més irrellevant i Al Capone controla les baixes passions.

El masover Pere Aragonès despatxa la feina del mentrestant; i ara mateix, de baixa per paternitat (l’enhorabona, i records, parella!). La pugna entre els dos galls, per tant, és desigual: Tíntin cada dia és més irrellevant i Al Capone controla les baixes passions. I com és notori, Quim Torra no talla el bacallà: en té prou visitant les fires o fent veure que desobeeix la Junta Electoral Central. El deliri d’emular Lluís XIV ha estat la cirereta del pastís populista. França té millors referents per a imitar.

La meva generació

No conec cap jove format, intel·ligent i racional que tingui el més mínim interès en immiscir-se en la política catalana. O s’han retirat per a evitar qualsevol relació amb tanta indecència o bé directament han emigrat i dubto que tornin més enllà de Nadal i Sant Joan.

La nova fornada de dirigents ofrenarà molts moments històrics que mantindran la raó d’Estat espanyola.

Si són patètics per inútils els lideratges que pugen fregant la quarantena, quan arribin a certs llocs de responsabilitat els que depassen la trentena, Espanya hi sucarà pa a cor què vols. Si jo fos espanyol i formés part d’una unitat d’intel·ligència, estaria assedegat per l’avenir: la nova fornada de dirigents ofrenarà molts moments històrics que mantindran la raó d’Estat espanyola.

En aquesta conjuntura dissortada, lluitar per a capitalitzar-se des dels negocis privats, evitant el contacte amb qualsevol paràsit del sistema de cooptació actual, i publicant una entrada com aquesta en un blog, suposa un acte revolucionari.

Per descomptat, a Puigdemont i Junqueras els put la gent així. La majoria de mosques que els envolten sols brunzeixen llurs egos de tigres de paper, incapaços de fer una altra cosa que no sigui l’adulació. Quanta paciència per a les pròximes eleccions espanyoles, europees i municipals…

Processant el Procés al no-res

No estic desanimat. Simplement, he desconnectat emocionalment d’aquesta pudor. No em genera cap complicitat assistir ploramiques: ja en tinc prou de rebre WhatsApps que diguin “i ara què hem de fer, Maiol?”. Teniu el que heu volgut votant processistes el 2012, el 2015 i el 2017.

Aquests ploms no interessen a ningú més que els propis addictes al gaudi com a víctima. Segur que en coneixeu algun exemplar: tenen problemes d’autoestima i odien qui tingui amor propi, exigeixen ésser escoltats i no escolten mai, no toleren la crítica interna ni externa i poden insultar-te constantment, i demanen no haver-se de justificar i es creuen, en efecte, que disposen d’immunitat per a cada ocurrència.

Agraeixo al Procés que m’hagi permès conèixer millor la meva Pàtria. Ha estat higiènic.

Aquest corral, a més de reclosit i reiteratiu, mata neurones. Estic agraït de tenir una feina que em permet poder treballar amb individus íntegres, honestos i valents; també de procurar disposar d’amistats que reuneixin aquests requisits. Jo ja no perdo més el temps en quelcom que no val la pena. Agraeixo al Procés que m’hagi permès conèixer millor la meva Pàtria. Ha estat higiènic.

L’actualitat i l’avenir

Atès que calen molts diners per a conduir la massa adotzenada (exemples de dos fenòmens: el recull i la manipulació de dades abans del Brexit o l’accés a la presidència de Donald Trump), és hora de guanyar-se la independència personal, de fomentar les individualitats i d’enfortir el creixement intel·lectual.

No recordo el darrer telenotícies de TV3 que vaig mirar, tampoc la darrera tertúlia radiofònica de Catalunya Ràdio o RAC1 que vaig escoltar; sols la d’en Josep Cuní la considero lliure d’estridències. Així mateix, el més interessant durant les últimes setmanes, per a sortir del pim-pam-pum local, ha estat: seguir el debat que Emmanuel Macron va dur a terme amb 68 notables francesos, participar en una tertúlia a Ràdio Arenys o analitzar les claus de les eleccions israelianes. Cap dels continguts exposats no s’han tractat ni a la premsa pública ni a la concertada. Curiós.

No hi haurà pau ni desmemòria per a tants covards, tants calçasses, i tantes fleumes.

Posar el mirall davant dels catalans i dir-los més endavant que han votat per l’extinció de la Nació, és possiblement l’únic que es mereixen. Puigdemont i Junqueras ens han condemnat el futur, també Mas i les CUP. Tots plegats han matat la independència i ara demanen que els votis. Es pot ser més barrut?

No hi haurà pau ni desmemòria per a tants covards, tants calçasses, i tantes fleumes. Per sort, cada declaració al Tribunal Suprem els situa on la Història els glossarà: el no-res. I alguns, recordarem el mal que han causat sense por perquè no tenim deutes ni som còmplices o actors de la gran estafa catalana contemporània. Plató ja deia que cal valor per a dir la veritat, sobretot quan es parla de la Veritat.

Comparteix aquesta entrada si t’has sentit al·ludit, sigui per bé o per malament!